Aquesta tarda he tingut l'oportunitat d'escoltar la Nadia Ghulam, una dona afganesa que treballa per la pau cada dia de la seva vida i que sap del què parla per experiència. Quan els drets de les dones es van quedar en el no rés es va vestir de noi un dia per poder sortir de casa i treballar. Aquesta indumentària es va allargar 10 anys, durant els quals cada dia succeïa un miracle en el moment just en que semblava que l'anaven a descobrir.
Va nèixer en un país en guerra, així que sempre demanava que tornés la pau tot i no tenir idea de què era allò que sentia dir als grans. Cap referència de que era la pau. Nosaltres, ens diu, veiem les guerres de lluny, televisades. A ella li va caure una bomba al damunt, mentre esperava la seva mare que tot just havia anat a preparar un té i buscar uns dolços.
Va passar moltes vegades per quiròfan, llargues hores d'operacions complicades. Una de les vegades la van portar a Barcelona per a una intervenció. Ella plorava i plorava. Un dia, una de les infermeres li preguntà perquè s'enfadava quan veia els metges o la gent que s'hi preocupava. Va explicar en el seu escàs anglès que no entenia perquè volíen curar-la els mateixos que li havien bombardejat la casa.
Ens explica que nosaltres tenim molts prejudicis: posem a tots els musulmans en un sac i en un altre a tots els africans. Pensem que s'esbarallen i es maten entre sí perquè estan bojos amb la religió, etc. Afegeix que ella de petita també en tenia d'idees preconcebudes. Creia que els països rics feien les bombes i que tothom aqui te armes. Va tenir la sort de ser adoptada per una parella de catalans. Quan li ensenyaven les estances de la què seria la seva casa, ella només pensava en quin moment, per fi, li ensenyarien les armes...convençuda sense cap mena de dubte.
Després de la guerra contra la ocupació russa molts nens van quedar orfes i van ser adoctrinats per a ser usats per sotmetre la població a la ignorància a través de la por. A Estats Units el què l'interessà era controlar la zona. L'Afganistan és un país amb una molt bona situació geogràfica i té molta riquesa natural i molta aigua, segons relata la Nadia. Recordem el valor de l'aigua en un mon on és un bé essencial per a la vida i en el què el model econòmic contamina sense aturador.
Amb els talibans en el poder el control està assegurat. Els EUA continuen allà però de forma indirecta. Tant se li'n fa les dones i la població. Pensen en termes de resultats.
Tot i la crueltat i duresa que apliquen, la Nadia ens explica que els talibans són persones molt vulnerables, d'extracte social molt humil i educades per a tenir una mirada contra la que no cal lluitar i ho argumenta. No es pot convèncer qui no pot entendre. El realment preocupant són aquells que des d'Occident i des d'Arabia controlen els talibans.
Per tal que entenguem com de vulnerables són els talibans explica que fa poc va sentir el testimoni d'un nen de 14 anys que s'hi ha fet talibà, tot just fa 4 anys, amb 10. Un nen pobre, amb gana, al què li han posat un fusell a la mà i li han dit que apuntés a qualsevol i obtindria menjar i allò que vulgués. Aquest és el perfil. Ella mateixa, en un moment de la seva vida, va trobar una sort la proposta de morir matant. Són coses que des de la nostra mirada eurocentrista ens costa d'entendre.
Ella que es va fer passar per noi sap ben bé com pateixen també els homes. Tots no són talibans. I alguns ajuden la seva organització per tal de possibilitar les dones a formar-se de forma totalment clandestina i valenta. Amb els talibans has de fer un doble joc per poder fer sense que se n'adonin. És imprescindible conèixer el què hi diu l'Alcorà. Ella és musulmana i sap quant important és llegir. I també que l'Islam no és la interpretació que en fan els qui detenten el poder.
Un testimoni necessari el seu. Cal que siguem conscients del què significa la pau i com treballar per desmuntar els arguments que justifiquen la necessitat de rearmament i l'existència de la indústria armamentística. Els poders polítics, coaccionats pels poders fàctics, generen idees de por per a justificar uns pressupostos de guerra. Encara que parlen de pau, treballen per a la guerra i de fet , les munten i desmunten a voluntat per mantenir una demanda que engrandeix estratosfèricament el compte de resultats de moltes de les seves empreses de la mort. La gent del poble, els milers d'ésser humans que moren i els que sobreviuen i han de seguir en condicions infrahumanes, se'ls enfot del tot. De fet a ells i elles no els toca mai d'aprop.
Mirant les guerres actuals i l'evitabilitat de totes elles...Mirant els interessos als quals obeeixen i coneixent la història de la humanitat i veient com es repeteix...Mirant els psicòpates que governen el mon, els que manen de veritat, la mirada és desesperançadora i venen ganes de sortir corrents no sé cap a on. I malgrat tot això hem de seguir vivint i seguir exemples de resistència com el què fomenta la Nadia i que permet una esperança en el dia a dia de moltes dones ara a l'Afganistan. Les xerrades que ella fa permeten a moltes persones conèixer veritablement què passa allà i el què s'aconsegueix organitzant xarxes.
En queda no baixar la guàrdia, investigar per a conèixer, no creure el què s'explica des dels mas media controlats pels poderosos (això inclou les XXSS i per això és important saber qui és qui explica en cada cas i els seus interessos o el seu historial) i sobretot fer xarxa amb persones amb inquietuds per aconseguir un mon més just i lliure per a totes.
