Aquesta tarda he tingut l'oportunitat d'escoltar la Nadia Ghulam, una dona afganesa que sap del què parla i que treballa per la pau cada dia de la seva vida. Quan els drets de les dones es van quedar en el no rés es va vestir de noi un dia per poder sortir de casa i treballar i així va continuar durant 10 anys. Va nèixer en un país en guerra, així que quan demanava que tornés la pau no podia ni imaginar com és la pau. Nosaltres veiem les guerres de lluny, televisades. A ella li va caure una bomba al damunt, mentre esperava la seva mare que tot just havia anat a preparar un té i buscar uns dolços.Va passar moltes vegades per quiròfan i una de les vegades la van portar a Barcelona per a una intervenció. Ella plorava i plorava. Un dia, una de les infermeres li preguntà perquè s'enfadava quan veia els metges o la gent que s'hi preocupava. Va explicar en el seu escàs anglès que no entenia perquè volíen curar-la els mateixos que havien bombardejat casa seva. Ens explica que nosaltres tenim molts prejudicis. Posem a tots els musulmans en un sac, a tots els africans en un sac. Però, afegeix, que ella de petita també en tenia d'idees preconcebudes. Creia que els països rics feien les bombes i que tothom aqui té armes. Va tenir la sort de ser adoptada per una parella de catalans. Quan li ensenyaven les estances de la què seria la seva casa, ella només pensava en quan li ensenyarien les armes...
Al seu pais governen els talibans i ens explica que són persones molt vulnerables i educades per a tenir una mirada contra la que no cal lluitar. El problema són els que des d'Occident i des d'Arabia controlen els talibans. Fa poc va tenir coneixement d'un nen de 14 anys que és talibà des dels 10 i que era un nen pobre al que li van posar un fusell a la mà i li van dir amb això tothom et donarà el que vulguis per menjar...En el seu país van quedar orfes molts nens després de la guerra contra la ocupació russa i que fou alimentada per Occident. La gent de les ciutats encara teníen accés a alguna mena de coneixement però als pobles no arriba rés i l'analfabetisme és altíssim. Ella que es va fer passar per noi sap ben bé com pateixen també els homes. Tots no són talibans. I alguns ajuden la seva organització per tal d'ajudar a les dones a formar-se de forma totalment clandestina i valenta. Amb els talibans has de fer un doble joc per poder fer sense que se n'adonin.
Un testimoni necessari el seu. Cal que siguem conscients del què significa la pau i com treballar per desmuntar els arguments que justifiquen la necessitat de rearmament i l'existència de la indústria armamentística. Els poders polítics, coaccionats pels poders fàctics, generen idees de por per a justificar uns pressupostos de guerra. Encara que parlen de pau, treballen per a la guerra i de fet , les munten i desmunten a demanda. La gent del poble, els milers d'ésser humans que moren i els que sobreviuen i han de seguir en condicions infrahumanes, se'ls enfot del tot. De fet a ells i elles no els toca mai d'aprop.
Mirant les guerres actuals i l'evitabilitat de totes elles...Mirant els interessos als quals obeeixen i coneixent la història de la humanitat i veient com es repeteix...Mirant els psicòpates que governen el mon, els que manen de veritat, la mirada és desesperançadora i venen ganes de sortir corrents no sé cap a on. I malgrat tot això hem de seguir vivint i seguir exemples de resistència com el què fomenta la Nadia i que permet una esperança en el dia a dia de moltes dones ara a l'Afganistan. Les xerrades que ella fa permeten a moltes persones una mirada fora del eurocentrisme i una mirada del què pot fer el treball en xarxa i això serveix per a altres problemàtiques.
En queda no baixar la guàrdia, investigar per a conèixer, no creure el què s'explica des dels mas media controlats pels poderosos (això inclou les XXSS i per això és important saber qui és qui explica en cada cas i els seus interessos o el seu historial) i sobretot fer xarxa amb persones amb inquietuds per aconseguir un mon més just i lliure per a totes.
